He dedicat la meva vida a cuidar els animals salvatges.
No he arribat fins aquí seguint un pla perfecte ni perquè ningú m’ho hagi posat fàcil. Hi he arribat perquè, des de petita, mai no m’ha estat possible mirar cap a una altra banda quan algú —humà o animal— ho estava passant malament.
Soc Stania Kuspertova.
Des de molt jove he viscut envoltada d’animals, de decisions difícils i de responsabilitat real. He començat de zero més d’una vegada, he après en diferents països i he construït, pas a pas, el que avui és el Zoo del Pirineu, el centre privat de rescat de fauna salvatge més gran de Catalunya.
Aquesta és la meva història.
I explica per què faig les coses com les faig.
D’on vinc (i per què això no és casualitat)
Infància de la Stania
Aquesta sóc jo: un dels moments més feliços de la meva infantesa. Vaig néixer a la República Txeca, en una petita ciutat de 8.000 habitants. Des de petita he estimat els animals, i llavors ja ho tenia clar: volia ser veterinària.
El camí cap a la meva vocació
Els meus pares em van prohibir estudiar la carrera de veterinària. En plena adolescència, frustrada per no poder seguir la meva vocació, vaig marxar de casa.
Tenia tot just 18 anys acabats de fer.
Aprendre lluny de casa
Vaig treballar a Alemanya, al centre de cria de falcons més gran del món. Hi vaig aprendre moltíssim. No només sobre aus rapinyaires, sinó sobre com funcionen els grans projectes: els equips, la pressió, l’exigència i la responsabilitat real.
La família de la Stania
En aquest camí també vaig formar una família. Vaig viure una etapa feliç, envoltada de falcons, de natura i d’una vida intensa. Em vaig casar amb el propietari de l’empresa i vam tenir tres fills meravellosos: Martin, Anna i Lukas.
La família no va ser una pausa en el meu camí. Els meus fills ho han viscut tot amb mi. I avui continuen sent una part essencial de la meva vida.
Veure el poder de prop
Vam viatjar molt, sobretot a països àrabs.
Allà vaig conèixer cultures molt diferents de la meva i maneres diverses de relacionar-se amb els animals i amb la natura que em van fer aprendre molt.
També vaig estar en entorns on el poder i la presa de decisions són molt presents. Vaig compartir taula amb el príncep hereu de Dubai i vaig ser la primera dona convidada a participar en espais tradicionalment reservats als homes, com la caça amb falcons.
On és la clau
Els meus viatges als països àrabs em van mostrar fins on pot arribar una persona quan concentra molts recursos i capacitat de decisió.
Als Estats Units, convidada per The Peregrine Foundation, vaig veure una altra realitat: què passa quan grans empresaris uneixen recursos, coneixement i compromís per protegir espècies en perill d’extinció.
Allà vaig entendre una cosa fonamental: per generar canvis reals i sostenibles calen recursos, sí, però sobretot aliances entre persones unides per un propòsit clar.
Problemes a Alemanya
Malauradament, una empresa dedicada al cultiu de bolets es va instal·lar just al costat del nostre centre de cria de falcons. Per estalviar costos, no van instal·lar filtres a les naus. L’aire es va omplir d’espores i toxines invisibles però letals per als falcons.
Catalunya
No hi ha cap cura per als pulmons coberts de floridura.
Els falcons s’ofegaven, no podien respirar. Per salvar-los vam prendre una decisió desesperada: el meu marit tenia una finca als Pirineus catalans i vam traslladar tota l’empresa allà tan ràpid com vam poder.
Inquietud de la Stania
Una part dels falcons encara va morir a conseqüència del que havia passat, però a poc a poc l’esperança va tornar.
Tot i així, jo em sentia inquieta. Volia fer més pels animals salvatges. Volia que la meva vida tingués sentit. Finalment vaig decidir fer un pas endavant, separar-me i començar un camí nou.
On tot va començar de veritat
Començar de zero. Un altre cop.
Va ser aleshores quan vaig conèixer l’Eloi. (Sí, senyores i senyors, jo també estic divorciada.)
Vam decidir transformar casa nostra en un refugi per a fauna salvatge. Sabíem que era arriscat. Tothom ens deia el mateix: que no hi havia turisme, que no es podria sostenir, que no funcionaria.
Però la meva experiència ja m’havia ensenyat una cosa diferent:
quan creus de debò en el que fas, ho dones tot i no et rendeixes, fins i tot allò que semblava impossible pot tirar endavant.
Volíem rescatar fauna salvatge i, alhora, explicar a la gent de Catalunya per què protegir la natura és tan important. No des de discursos, sinó des de l’experiència directa.
Rendir-se no era una opció
Sabia que no seria fàcil. Però no m’imaginava fins a quin punt.
Durant gairebé quatre anys vam viure entre permisos, tràmits interminables, frustració i una sensació constant d’impotència davant la burocràcia.
Cada departament demanava coses diferents i, sovint, el que un autoritzava un altre ho prohibia. Tot i així, vam continuar. Pas a pas. Tornant-hi, insistint i adaptant-nos al sistema.
No va ser ràpid ni còmode. Però ho vam tirar endavant.
Posar-ho tot en joc
Els quatre anys de permisos no només ens van costar temps. També ens van costar diners. Molts.
Tràmits, informes i gestions que van suposar milers d’euros.
Durant aquest temps, per mantenir-nos econòmicament, l’Eloi feia de pastor i jo treballava com a guia turística al Salí de Cambrils.
Quan finalment va arribar el permís, vam prendre una decisió: vendre tot el que encara teníem per poder comprar el material necessari.
Juntament amb els meus fills vam treballar incansablement per construir les primeres instal·lacions. Amb pics i pales, una idea clara i moltes hores de feina. En sis mesos, el projecte era una realitat.
El Zoo del Pirineu va obrir les portes al públic el 21 de juny de 2014.
On som avui
Un projecte que ha crescut
Amb els anys, el Zoo del Pirineu ha anat canviant de forma. Ha crescut, s’ha adaptat i s’ha convertit en el centre privat de rescat de fauna salvatge més gran de Catalunya.
L’equip també ha crescut. Avui compto amb professionals de primer nivell, entre ells una de les millors veterinàries de fauna salvatge del país.
Actualmente trabajamos con un equipo base de siete profesionales , reforzado por estudiantes en prácticas y voluntarios . Una estructura que ens permet treballar amb rigor i continuar avançant.
Una realitat que no es pot ignorar
Mentrestant, a Catalunya, l’administració es fa cada vegada menys càrrec dels animals no protegits. Això està deixant un buit enorme.
Moltes persones que troben un animal salvatge ferit truquen al 112 pensant que l’estan ajudant.
Per la meva experiència, aquell animal té aproximadament un 60 % de probabilitats d’acabar sacrificat. No necessàriament per la gravetat de les lesions, sinó simplement per no pertànyer a una espècie considerada “prioritària”.
És una realitat dura, però molt present.
El següent pas
Després de tot aquest recorregut, hi ha una cosa que tinc molt clara. Continuar rescatant animals és imprescindible. Però si no canvia la manera com entenem i protegim la natura, el problema es repetirà.
La protecció real no pot dependre només de l’administració ni de decisions preses des dels despatxos. Ha de néixer del territori i de les persones que l’estimen i el defensen.
Per això, avui el meu treball no va només de rescatar, sinó de construir un sistema que funcioni, que sigui sostenible i que demostri que protegir la natura també genera valor social, cultural i econòmic.
Aquest sistema no es construeix sol. Es construeix amb aliances entre persones, empreses i entitats que comparteixen una visió a llarg termini.
Aquí és on comença el següent pas del projecte.
Algunes coses només s’entenen quan es veuen de prop.
